2000 vivendes a guadalajara
Papers per omplir, formularis legals, seccions per a fer, pelis per veure, feines pagades amb grau de satisfacció variable, il.lusions malposades, estats d’ànim variable, voll-damm, möritz, guinnes, glenffidisch, white russian, llet amb cola-cao, knochando, alcohol, les cigarretes de l’stress i la promesa d’un habà que, potser, et fumaràs mesos, molts mesos més tard, per a celebrar segons què. The Cure, The Smiths, guitarres impertinents, Serge Gainsborough i la seva història de Melody Nelson, ajuts que arriben o no. Dos mil vivendes, en definitiva. Dibuixos, molts dibuixos. Un primer esquema que consisteix a abraçar un lloc massa indefinit, un barranc a nord, un casc antic enmurallat amb unes muralles que ja no hi són, els terrenys de l’Espe Aguirre a l’est, cap a barcelona, una estació de l’Ave desfassada. Què fer? La ciutat vella és la ciutat vella, plena dels seus exconvents, places majors, la promesa de bars en que les tapes mai són tan bones com m’imagino, un lloc que en paraules d’en Piñón és senzillament pintoresc i per això ens agrada. AL final, un centre. Un centre amb tot el que té de poca qualitat en els espais privats i de molta en els públics, de lloc de reconeixement, de reunió. Sortir de l’armari i notar que és allà on ens agrada ser, on sempre ens agradarà ser. No competir, notar que les vivendes han d’estar bé. Notar que les vistes, cas que hi siguin, estan creuades respecte del sol. La primera resposta, vivendes passants arreu, biorientades.
Però apareix la idea de crear vistes sempre llunyanes, vistes en què el proper matisi el llunyà, crei una promes del més enllà. Fugir, sempre que es pugui, de les vistes centrals. I, per a controlar tot això, cases pati.
Cases pati que són gràcies a la doble estratègia de reduïr costos amb l’estructura i amb els (pocs) nuclis de comunicació vertical a posar: tres coses, al final: pasarel.les, grans llums i instal.lacions agrupades. A nord, pasarel.la, pretensió de carrer elevat, celebració dels que coneixem que funcionen, nemaussus, robin hood gardens, clusters smithsoninans. Després, cuina, banys, barrera sònica, cases aïllades de gran llum amb una esquena farcida d’equipaments, i tot això abraçant un pati. Pressupost, barat, espero. Carrers que no són carrers, trenta metres d’arbres, ortogonalitat estricta. La trama de carrers que ens ve donada per un pla parcial deshumanitzat, irracional, especulatiu, es manté. Accés a les cases per sota, pilotis a estones, d’altres, cases-pati en planta baixa, elevades metre i mig respecte del terreny per tal d’estalviar-nos jardins privats.
Carrers d’accés al complex protegits per un sòcol comercial. Sobre ell, jardins penjats i les cases més grans, recurs classista que pretén urbanitzar tot el terreny, crear una mena de boulebard protegit, amb us, amb policia, amb pes específic, per on la gent es passeja. Dos cops.
Edificis-barranc, laterals, també fets de cases-pati, sortint de la zona edificable per abraçar en un mateix gest les zones de vivenda, les comercials, les escoles, els espais verds : tot. Una abraçada que no estreny, que et permet escapar-te, que et remet a la ciutat vella i et catapulta a la nova : maneres de creuar, travessant perpendicularment la barrera, o per dalt, o el barranc inferior que et porta a la conca de l’henanes : no cal dissenyar el parc, tot està fet amb els gestos previs.
Viure protegit, viure entre tres parets i una vista, viure amb sol, viure amb un sistema complex d’arribada a casa teva, prómenade architectural, densitat d’us, tendes relativament a prop, zones passejables i la pretensió que no s’hagi d’agafar el cotxe. Potser, també, de crear oficines, de zones comuns, d’un veïnat intergeneracional que envelleixi, que neixi, que prosperi de cop.
I, sempre, aquesta cosa moderna del tot alhora: privat i públic, dens i íntim, l’un i l’altre en un sistema de contracció-expansió que pot sortir bé, i la tranquilitat de no saber per on fallaràs si és que l’arribes a encertar, i això és tot. Un tot que passa per acceptar l’arqutiectura del xx en relació a lel xix, camilo sitte, otto wagner, viena com a inici de tot, els hoffs, rossis, berlin-interbau, stirling, aalto, le corbusier construïnt cases-pati en alçada, la crítica i la fascinació per la ciutat-jardí, construir un altre cop per rics, per pobres, fabricar teixit, cohesió des del primer moment. També assumir que no som déus, que fallarem, on, no se sap, que l’encertarem, on, tenim ganes de saber-ho. Crítiques sempre tard i sense solucions efectives per les coses que ha sabem que no funcionen.
Variabilitat, estímuls, ganes d’uniformitat i de, amb poquíssimes regles de joc, crear il.lusió de complexitat, de desuniformització, d’accidents, de racons. Mecànica fractal, parts iguals al tot, treballar vàries escales, comprobar gruixos de pilars, sistemes estructurals i trascendir-ho tot. La lira i l’arada. Fundacions, primeres pedres, polítics, ganes que ens encarreguin 80 vivendes, polítics, gent que habitarà cases.
I al final, cases, menjar, fer l’amor, morir, tractar, bentractar, maltractar, festes, assassinats, ires, alegries, indiferències, vides que començaran i acabaran, i projectes que s’acaben fent entre tots a partir d’unes condicions inicials que sempre, sempre, tindran un altíssim component d’arbitrarietat.
És a dir, ja en sé i no en tinc ni idea, però els dibuixos són macos.
ADN.es Medio Oficial Premios Bitacoras 2008: