de l'arquitectura i altres reflexions disperses

Sobre la coberta del CEIP fontajau, girona.

Visitat divendres passat l’edifici. Insistència de l’Enric Massip per pujar a la coberta, d’accés complicat. Pati d’instalacions, l’interior d’una xemeneia, una escala de servei massa curta, accés a una coberta invertida de grava, escala d’hacer galvanitzat i ja hi sóc. De sobte se’m apareix un espai completament aliè a la cultura occidental, un espai d’arrel japonesa, entroncat, segons sembla, amb el concepte “ma”. La coberta de l’edifici és un pla inclinat únic (parlo d’un institut d’ensenyança secundària, un enorme edifici d’uns 160 metres de llargada per 15,50 d’amplada), un pla inclinat acabat amb unes peces rectangulars de formigó prefabricat, muntades en sec a junta oberta per tal que es filtri l’aigua i es reculli a la coberta invertida inclinada que queda just a sota. Les lloses funcionen d’acabat de protecció. Un enorme pla inclinat gris, gairebé sense cap altra qualitat que la que he esmentat. Un pla inclinat rematat per un canaló d’un metre d’ample, un pla inclinat definit per unes vores de formigó sense cap mena d’ampit, un pla que s’escapa, que queda retallat contra l’horitzó.

Espai a la japonesa: la catedral de girona, al lluny, amb la seva façana barroca, a aquella distància d’un gris brut semblant al del mateix insitut, vista pel matí a contrallum, contrastant amb el verd dels arbres, recollida per les muntanyes posteriors. Una antena de comunicacions es retalla, un barri de cases nou apareix a l’altre costat del carrer, gairebé sota els meus peus. A sud, una llunyana serralada tanca la visual, kilòmetres enllà. Entre les dos coses, la coberta. La coberta amb la seva materialitat, la coberta amb la seva presència, la coberta amb els seus límits tallats a ganivet, la coberta convocant, centrífuga i centrípeta alhora, parlant-nos del que abriga però també de l’entorn, una frontera entre dos barris, un pati als seus peus (potser la cosa més fluixa de tot el projecte, deixar un pati de jocs a nord, amb l’edifici que li fa ombra): la coberta inundada de sol, texturitzada per les lloses mal posades, mal acabades, la coberta que vibra agradablement gràcies a això: la seva construcció encinta mitjançant un cordó de formigó in situ les atrapa, les conté i fa que el que realment la defineix, el seu perfil, aparegui sempre net, sempre intacte malgrat el pla vibrant, espurnejat de petites ombres.

Sóc a la coberta, m’hi passejo: Al mig, el tamany de l’edifici tanca visuals, l’alçada em relaciona amb el paisatge llunya, a l’altra banda del carrer, finestres mig tancades, el vidre opac per la radiació solar, l’entorn lleig, les copes dels arbres i la brisa: espai, potser un dels pocs espais abstactes que he vist en tota la meva vida: un espai incontenible, sense límits, pura qualitat, pura continuitat, definit no pels límits sino per les relacions de les parts. A un extrem de l’edifici, una enorme plataforma, la coberta que puja fins a l’alçada del meu ull, si em giro cent vuitanta graus sóc a una proa de vertigen, sense ànims d’avançar a més d’un metre del final, tallat a pic sobre el carrer. Sigui on sigui, les sensacions convoquen els meus ulls, la meva memòria, fins i tot el tacte i el record d’un camí difícil, no convencional, no públic, per a configurar aquesta sensació.

El so: el so o el gairebé no so, el so sense qualificar que ajuda a aquest espai. Les ones sonores no tenen gaire res ni gaire enlloc on rebotar. Cotxes al lluny, el vent, el soroll de les obres als solars veïns: espai, també espai, espai per a escoltar. La bona arquitectura entra per l’oïda abans que pels altres sentits: a través d’ella mesuro les passes, es calcula l’alçada dels sostres, es valora la relació dels materials amb les dimensions, i, sobre tot, entren les sensacions, el comfort auditiu, el contacte amb l’espai que no entra pels ulls, aquells ítems que descontextualitzen les fotos tan fàcilment.

Sota, un edifici.

Una foto d’obra del crown hall

L’edifici és una pura estructura. La llosa inferior està colocada, i tres de les quatre enormes jàsseres també, la llosa de dalt encara no està formigonada, ni tan sols encofrada. L’arquitectura ja hi és. Mirant la foto atentament, obserbo que les quatre jàsseres no es munten per separat, sino que, perquè treballin unitàriament, han d’estar trabades d’alguna manera. L’estructurista va definir per a aquest objectiu unes lògiques creus de sant andreu, que surten en escorç a la foto, únics elements entre aquelles gegantines jàsseres que encara només s’aguanten a elles mateixes. Mies no fa res de res en aquell edifici, ni en cap altre en tota la seva carrera, davant el fet que l’estructura imposa les seves pròpies lleis. Mies és un arquitecte obsessionat no a crear tipus sino arquetipus. Pertany a aquest grup d’arquitectes que no deixen que la realitat transformi les seves idees, ni les lleis de l’estàtica ni les de la gravetat. L’arquitecte s’obsessiona en la seva idea d’un espai anisòtrop absolut, gairebé sense qualitats ni atributs, que es podria estendre idealment en totes direccions sense que res l’afectés: l’espai dels aeroports, dels centres comercials, l’espai industrial, tan enorme que no es pot ni tan sols arribar a definir pels seus límits. El contenidor neutre total.

En aquesta recerca, mies no deixa que la realitat, com he dit, l’afecti en res: Si defineix el crown hall com quatre jàsseres que aguanten una llosa sota la qual n’hi ha una altra aixecadad de terra, construeix això i punt. L’espai inferior no tindrà qualitats, i serà l’últim càstig inflingit a Moholy-Nagy: columnes, subdivisions, espais poc qualificats, absència de llum natural: no importa. Si apareixen diagonalitzacions a la coberta, aquestes s’amagaran revestint-se superiorment i inferior. Si són necessàries les instalacions, s’amagaran sense cap discurs.

Mies, al tram final de la seva carrera, no altera les condicions inicials dels seus projectes per a res: ni al pressupost, ni l’us, ni el clima, ni cap altre factor extern l’afecta. Serveixi aquest escrit com a denúncia d’això, com a protesta cap a la renúncia d’un arquitecte que va aconseguir moltíssim, però que, després de la seva arribada a amèrica, perd intensitat en la mateixa manera que perd interès per l’obra construida: recordo la imatge d’en mies vell, paralític, alcohòlic, ullerós, obserbant des d’un mercedes de color blanc la coberta de la seva national gallery sense creure necessari baixar. Què hagués estat de la seva obra si l’hagués dirigit com es mereixia, com va fer amb la casa thugendhat, com va fer amb les obres de barcelona (tres pavellons, no un, com es creu).

M’agraden més els tipus que els arquetipus. M’agrada més l’arqutiectura que s’embruta amb la realitat, que s’enriqueix amb el seu contacte, l’arquitectura a la que li pesen els materials, la que sap ser lleugera des de la tectonicitat. I la poesia. I en mies, malgrat ell mateix.

schindler-jujol, afinitats desconegudes

jujol neix el 1879, schindler, vuit anys més tard, 1887, el mateix any que le corbusier. El

primer mor el 1949, als 70 anys. El segon, el 1953, als 65.

Dos arquitectes a l'ombra de dos grans genis, gaudi i frank lloyd wright.

Maduren a la callada, fent obres amagades, influint els seus metres decisivament, fen-los

canviar de rumb.

La façana de la casa batlló és d'en jujol.

L'interior de la casa freeman, de schindler.

Les dos obres s'atribueixen als mestres.

Les baranes de la pedrera, el banc corregut de la sala hipòstila del park güell,

els medallons de la part inferior. Al bellesguard, res de res: enlloc de jujol, sugranyes.

Probablement els pitjors trencadissos de tota la carrera de gaudí. I els he vist i tocat.

La direcció d'obra de l'Aline Branshall house és de schindler. La casa del porter,

i molts dels projectes del mestre quan aquest era a tokio dirigint l'Imperial Hotel, obra

genial, excessiva, totalment wrightiana.

Posteriorment, els dos arquitectes desenvolupen carreres que, per a molts

crítics, es fan a l'ombra dels seus mestres. Per a mi és totalment, fals.

La genialitat es desenvolupa sempre amb una economia de mitjans total,

brutal, extraordinària. Schindler i Jujol (SiJ), com qualsevol geni, qualsevol geni de debò, agafen el que tenen, ho processen i ho transformen d'una manera tan radical que passa a ser una altra cosa. Aquesta manera d'operar fa que les transformacions arribin gradualment, mai d'una manera radical. Hi ha una primera fase de distanciament, seguit d'un moment en que es va avançant gradualment fins on es vol arribar. Vista la obra en perspectiva això és molt fàcilment distingible, però al seu moment no és tan obvi. Wright i Gaudi, al seu dia, fan el mateix respecte dels seus mestres, Martorell i Villar y Lozano per part de Gaudi i el lieber meister per part de writght. El seu lieber meister mil vegades traït i intentat redimir al manantial. Qualsevol que es passegi per la rambla de catalunya pot mirar-se amb uns altres ulls una casa entre mitgeres, cinquanta o seixanta metres per sobre la gran via (diria), cantó llobregat, d'en francisco de paula del villar y lozano, que és la casa batlló abans de la casa batlló: o, millor dit, la seva primera versió simètrica, amb ordres i ritmes que es van densificant de baix a dalt i una coronació interessantíssima. En Villar fou un pioner, un arqutitecte no massa bo i gairebé inconscient de la seva pròpia vàlua, sense massa ma pel disseny però amb brillantíssimes i molt poc convencionals idees sobre com composar una vivenda. Tres quarts del mateix amb en martorell, arquitecte extraordinari que manejava amb enorme soltura el pastitx, elevant-lo a unes quotes d'expressivitat que obren tot el camp del món no tan sols a gaudi sino a la resta d'arquitectes modernistes.

Qualsevol que es miri un banc d'en sullivan, o l'auditorium building, qualsevol que admiri l'enorme destresa de n'Adler per a convinar murs de paredat estructurals amb pilars a edificis d'alçada s'adona d'on ha sortit en wright, el fill de puta traïdor entestat en robar tots els descobriments als seus ex-caps.

SiJ desenvolupen la seva arquitectura a la contra: a la conta del programa, dels encàrrecs, de la seva evolució lògica com els enormes aruqitectes que eren. Tots dos agafaran gust a acabar les seves obres amb les seves pròpies mans, fent de contractistes, de ferrers, de pintors, de constructors, de licitadors. Passant de plantes, de seccions d'alçats i de planells. Fent de cobertes façanes i de façanes cobertes. Explotant programes, dormint al ras, o dins d'una alcoba mitjeval, incorporant sempre, instantàniament, al seu propi imaginari, qualsevol obra qeu acabéssin. Tornant fidelment sobre el ja fet. No desdenyant els grans encàrrecs que els acabaran (o començaran) girant l'esquena, formant socis que després seràn molt més grans (i, encara que excel.lents arquitectes), i més dolents que ells, com el cas d'en Neutra amb en Schindler i d'en Ferrés i Puig en el cas d'en Jujol.

Les últimes cases d'en schindler són una meravella: petites, translúcides, seqüencies espaials dignes d'una catedral, d'una mansió, d'un gran edifici públic: tot esta trascendit. Tot. Els materials giren noranta graus, es fan forjat, façana, tancament horitzontal, vertical. En jujol acabarà convertit en un filigranero sense escala, un tio capaç de convertir un recipient per aigua beneïda en un aconteixement espacial, en la maqueta dels edificis que no va fer.

Quedin aquestes paraules com un homenatge a aquests dos monstres que, sense mitjans, amb pocs encàrrecs, sense clients rellevants,

desenvolupen, no sé si intencionadametn o no, una carrera a la contra, una arquitectura d'oposició que potser sigui així només perquè no pot ser d'una altra manera, però una arquitectura, al cap i a la fi, d'una intensitat gairebé sobrehumana, potser una arquitectua que té el que ha de tenir, la preocupació per cada detall, les ganes de servir de debò, la escala 1:1, la capacitat per saber què pesen els materials, per la llum, fins i tot per l'olor, per tot... en fi, algo que és a l'abast de molt pocs, que et deixa produïr poca obra però intensa...

2000 vivendes a guadalajara

Papers per omplir, formularis legals, seccions per a fer, pelis per veure, feines pagades amb grau de satisfacció variable, il.lusions malposades, estats d’ànim variable, voll-damm, möritz, guinnes, glenffidisch, white russian, llet amb cola-cao, knochando, alcohol, les cigarretes de l’stress i la promesa d’un habà que, potser, et fumaràs mesos, molts mesos més tard, per a celebrar segons què. The Cure, The Smiths, guitarres impertinents, Serge Gainsborough i la seva història de Melody Nelson, ajuts que arriben o no. Dos mil vivendes, en definitiva. Dibuixos, molts dibuixos. Un primer esquema que consisteix a abraçar un lloc massa indefinit, un barranc a nord, un casc antic enmurallat amb unes muralles que ja no hi són, els terrenys de l’Espe Aguirre a l’est, cap a barcelona, una estació de l’Ave desfassada. Què fer? La ciutat vella és la ciutat vella, plena dels seus exconvents, places majors, la promesa de bars en que les tapes mai són tan bones com m’imagino, un lloc que en paraules d’en Piñón és senzillament pintoresc i per això ens agrada. AL final, un centre. Un centre amb tot el que té de poca qualitat en els espais privats i de molta en els públics, de lloc de reconeixement, de reunió. Sortir de l’armari i notar que és allà on ens agrada ser, on sempre ens agradarà ser. No competir, notar que les vivendes han d’estar bé. Notar que les vistes, cas que hi siguin, estan creuades respecte del sol. La primera resposta, vivendes passants arreu, biorientades.

Però apareix la idea de crear vistes sempre llunyanes, vistes en què el proper matisi el llunyà, crei una promes del més enllà. Fugir, sempre que es pugui, de les vistes centrals. I, per a controlar tot això, cases pati.

Cases pati que són gràcies a la doble estratègia de reduïr costos amb l’estructura i amb els (pocs) nuclis de comunicació vertical a posar: tres coses, al final: pasarel.les, grans llums i instal.lacions agrupades. A nord, pasarel.la, pretensió de carrer elevat, celebració dels que coneixem que funcionen, nemaussus, robin hood gardens, clusters smithsoninans. Després, cuina, banys, barrera sònica, cases aïllades de gran llum amb una esquena farcida d’equipaments, i tot això abraçant un pati. Pressupost, barat, espero. Carrers que no són carrers, trenta metres d’arbres, ortogonalitat estricta. La trama de carrers que ens ve donada per un pla parcial deshumanitzat, irracional, especulatiu, es manté. Accés a les cases per sota, pilotis a estones, d’altres, cases-pati en planta baixa, elevades metre i mig respecte del terreny per tal d’estalviar-nos jardins privats.

Carrers d’accés al complex protegits per un sòcol comercial. Sobre ell, jardins penjats i les cases més grans, recurs classista que pretén urbanitzar tot el terreny, crear una mena de boulebard protegit, amb us, amb policia, amb pes específic, per on la gent es passeja. Dos cops.

Edificis-barranc, laterals, també fets de cases-pati, sortint de la zona edificable per abraçar en un mateix gest les zones de vivenda, les comercials, les escoles, els espais verds : tot. Una abraçada que no estreny, que et permet escapar-te, que et remet a la ciutat vella i et catapulta a la nova : maneres de creuar, travessant perpendicularment la barrera, o per dalt, o el barranc inferior que et porta a la conca de l’henanes : no cal dissenyar el parc, tot està fet amb els gestos previs.

Viure protegit, viure entre tres parets i una vista, viure amb sol, viure amb un sistema complex d’arribada a casa teva, prómenade architectural, densitat d’us, tendes relativament a prop, zones passejables i la pretensió que no s’hagi d’agafar el cotxe. Potser, també, de crear oficines, de zones comuns, d’un veïnat intergeneracional que envelleixi, que neixi, que prosperi de cop.

I, sempre, aquesta cosa moderna del tot alhora: privat i públic, dens i íntim, l’un i l’altre en un sistema de contracció-expansió que pot sortir bé, i la tranquilitat de no saber per on fallaràs si és que l’arribes a encertar, i això és tot. Un tot que passa per acceptar l’arqutiectura del xx en relació a lel xix, camilo sitte, otto wagner, viena com a inici de tot, els hoffs, rossis, berlin-interbau, stirling, aalto, le corbusier construïnt cases-pati en alçada, la crítica i la fascinació per la ciutat-jardí, construir un altre cop per rics, per pobres, fabricar teixit, cohesió des del primer moment. També assumir que no som déus, que fallarem, on, no se sap, que l’encertarem, on, tenim ganes de saber-ho. Crítiques sempre tard i sense solucions efectives per les coses que ha sabem que no funcionen.

Variabilitat, estímuls, ganes d’uniformitat i de, amb poquíssimes regles de joc, crear il.lusió de complexitat, de desuniformització, d’accidents, de racons. Mecànica fractal, parts iguals al tot, treballar vàries escales, comprobar gruixos de pilars, sistemes estructurals i trascendir-ho tot. La lira i l’arada. Fundacions, primeres pedres, polítics, ganes que ens encarreguin 80 vivendes, polítics, gent que habitarà cases.

I al final, cases, menjar, fer l’amor, morir, tractar, bentractar, maltractar, festes, assassinats, ires, alegries, indiferències, vides que començaran i acabaran, i projectes que s’acaben fent entre tots a partir d’unes condicions inicials que sempre, sempre, tindran un altíssim component d’arbitrarietat.

És a dir, ja en sé i no en tinc ni idea, però els dibuixos són macos.

2000 vivendes a guadalajara

Papers per omplir, formularis legals, seccions per a fer, pelis per veure, feines pagades amb grau de satisfacció variable, il.lusions malposades, estats d’ànim variable, voll-damm, möritz, guinnes, glenffidisch, white russian, llet amb cola-cao, knochando, alcohol, les cigarretes de l’stress i la promesa d’un habà que, potser, et fumaràs mesos, molts mesos més tard, per a celebrar segons què. The Cure, The Smiths, guitarres impertinents, Serge Gainsborough i la seva història de Melody Nelson, ajuts que arriben o no. Dos mil vivendes, en definitiva. Dibuixos, molts dibuixos. Un primer esquema que consisteix a abraçar un lloc massa indefinit, un barranc a nord, un casc antic enmurallat amb unes muralles que ja no hi són, els terrenys de l’Espe Aguirre a l’est, cap a barcelona, una estació de l’Ave desfassada. Què fer? La ciutat vella és la ciutat vella, plena dels seus exconvents, places majors, la promesa de bars en que les tapes mai són tan bones com m’imagino, un lloc que en paraules d’en Piñón és senzillament pintoresc i per això ens agrada. AL final, un centre. Un centre amb tot el que té de poca qualitat en els espais privats i de molta en els públics, de lloc de reconeixement, de reunió. Sortir de l’armari i notar que és allà on ens agrada ser, on sempre ens agradarà ser. No competir, notar que les vivendes han d’estar bé. Notar que les vistes, cas que hi siguin, estan creuades respecte del sol. La primera resposta, vivendes passants arreu, biorientades.

Però apareix la idea de crear vistes sempre llunyanes, vistes en què el proper matisi el llunyà, crei una promes del més enllà. Fugir, sempre que es pugui, de les vistes centrals. I, per a controlar tot això, cases pati.

Cases pati que són gràcies a la doble estratègia de reduïr costos amb l’estructura i amb els (pocs) nuclis de comunicació vertical a posar: tres coses, al final: pasarel.les, grans llums i instal.lacions agrupades. A nord, pasarel.la, pretensió de carrer elevat, celebració dels que coneixem que funcionen, nemaussus, robin hood gardens, clusters smithsoninans. Després, cuina, banys, barrera sònica, cases aïllades de gran llum amb una esquena farcida d’equipaments, i tot això abraçant un pati. Pressupost, barat, espero. Carrers que no són carrers, trenta metres d’arbres, ortogonalitat estricta. La trama de carrers que ens ve donada per un pla parcial deshumanitzat, irracional, especulatiu, es manté. Accés a les cases per sota, pilotis a estones, d’altres, cases-pati en planta baixa, elevades metre i mig respecte del terreny per tal d’estalviar-nos jardins privats.

Carrers d’accés al complex protegits per un sòcol comercial. Sobre ell, jardins penjats i les cases més grans, recurs classista que pretén urbanitzar tot el terreny, crear una mena de boulebard protegit, amb us, amb policia, amb pes específic, per on la gent es passeja. Dos cops.

Edificis-barranc, laterals, també fets de cases-pati, sortint de la zona edificable per abraçar en un mateix gest les zones de vivenda, les comercials, les escoles, els espais verds : tot. Una abraçada que no estreny, que et permet escapar-te, que et remet a la ciutat vella i et catapulta a la nova : maneres de creuar, travessant perpendicularment la barrera, o per dalt, o el barranc inferior que et porta a la conca de l’henanes : no cal dissenyar el parc, tot està fet amb els gestos previs.

Viure protegit, viure entre tres parets i una vista, viure amb sol, viure amb un sistema complex d’arribada a casa teva, prómenade architectural, densitat d’us, tendes relativament a prop, zones passejables i la pretensió que no s’hagi d’agafar el cotxe. Potser, també, de crear oficines, de zones comuns, d’un veïnat intergeneracional que envelleixi, que neixi, que prosperi de cop.

I, sempre, aquesta cosa moderna del tot alhora: privat i públic, dens i íntim, l’un i l’altre en un sistema de contracció-expansió que pot sortir bé, i la tranquilitat de no saber per on fallaràs si és que l’arribes a encertar, i això és tot. Un tot que passa per acceptar l’arqutiectura del xx en relació a lel xix, camilo sitte, otto wagner, viena com a inici de tot, els hoffs, rossis, berlin-interbau, stirling, aalto, le corbusier construïnt cases-pati en alçada, la crítica i la fascinació per la ciutat-jardí, construir un altre cop per rics, per pobres, fabricar teixit, cohesió des del primer moment. També assumir que no som déus, que fallarem, on, no se sap, que l’encertarem, on, tenim ganes de saber-ho. Crítiques sempre tard i sense solucions efectives per les coses que ha sabem que no funcionen.

Variabilitat, estímuls, ganes d’uniformitat i de, amb poquíssimes regles de joc, crear il.lusió de complexitat, de desuniformització, d’accidents, de racons. Mecànica fractal, parts iguals al tot, treballar vàries escales, comprobar gruixos de pilars, sistemes estructurals i trascendir-ho tot. La lira i l’arada. Fundacions, primeres pedres, polítics, ganes que ens encarreguin 80 vivendes, polítics, gent que habitarà cases.

I al final, cases, menjar, fer l’amor, morir, tractar, bentractar, maltractar, festes, assassinats, ires, alegries, indiferències, vides que començaran i acabaran, i projectes que s’acaben fent entre tots a partir d’unes condicions inicials que sempre, sempre, tindran un altíssim component d’arbitrarietat.

És a dir, ja en sé i no en tinc ni idea, però els dibuixos són macos.